Hola, família Retotech!
Us volem explicar com hem passat d’enviar emocions amb una palleta de plàstic pintada de negre a fer-ho amb peces dissenyades per l’alumnat amb Tinkercad i un material que fins fa poc ningú del grup sabia ni pronunciar: el PMMA.
Tot va començar amb cartró i molta imaginació (i poca vergonya)
Quan vam decidir que el nostre dispositiu d’emocions es comunicaria amb llum —perquè les plaques que fem servir no tenen ni WiFi, ni Bluetooth, ni res semblant— la primera pregunta va ser òbvia: «I com fem viatjar la llum d’un lloc a l’altre?»
La resposta intel·ligent hauria sigut buscar fibra òptica de qualitat. La resposta nostra va ser agafar el que teníem a mà.
I el que teníem a mà era: cartró d’una capsa de bobina de PLA, silicona, i una palleta de refresc que algú va tenir la brillant idea de pintar de negre per «crear un tub per que pogués viatjar la lla llum».
¿Funcionava? Doncs… una mica sí! El LED enviava la llum, la canya la conduïa (amb molts problemes i molta paciència) i el sensor de l’altre costat en rebia alguna cosa. No gaire. Però alguna cosa.
Era lleig. Era fràgil. S’esqueia cada dos per tres. Però era nostre, i funcionava prou bé per demostrar que la idea tenia sentit.
I aquí és on va passar la cosa màgica dels projectes reals: l’error et porta a la solució.
El PMMA entra en escena (o com un material desconegut va canviar-ho tot)
Investigant alternatives a «la palleta negra», vam descobrir el PMMA: acrílic transparent, també conegut com a plexiglàs o vidre acrílic. I vam aprendre una cosa fascinant: la llum no només passa a través del PMMA, sinó que viatja per dins per reflexió interna total, igual que en la fibra òptica professional.
Quan ho vam provar per primera vegada la reacció de l’alumnat va ser un «OHHHHH» col·lectiu.
De la capsa d’una bobina de PLA a Tinkercad: el salt quàntic del disseny
Amb la part de la llum resolta, va tocar pensar en les caixes. Els dispositius necessitaven una carcassa: alguna cosa que aguantés els components, que quedés bé, que l’alumnat se la sentís seva.
I aquí va entrar Tinkercad.
Per a la majoria era la primera vegada que dissenyaven en 3D. Les primeres versions eren… generoses en creativitat i generoses en errors. Hi havia caixes on el forat pel cable quedava just al mig d’una paret sòlida. Botons que no tenien forat per sortir. Un disseny que, en imprimir-se, va resultar que tenia les mides en mil·límetres quan hauria d’haver sigut en centímetres (aquella peça podia servir de casa per a una formiga, però no per a la placa i els components del kit).
Però cada error era una lliçó. I cada lliçó donava lloc a una versió nova, millorada, amb criteris propis: per on ha de sortir el cable de fibra, com ha de quedar el display visible, en quin angle s’ha de veure el led…
El resultat final? Caixes impreses en 3D, dissenyades des de zero per l’alumnat, amb el pas de llum integrat, els forats calculats i fins i tot alguns amb el nom del projecte a la tapa.
De la palleta pintada de negre a les caixes impreses en 3D.
I ara parlem dels bugs. Molts bugs
Perquè no seria honest dir que la part de la programació ha sigut un camí de roses. Ha sigut més aviat un camí de roses… però d’aquelles roses que tenen moltes espines.
El problema principal: com sap el dispositiu de la mestra quan ha acabat de rebre la llum? Com distingeix «el LED ha acabat de parpellejar» de «el LED encara parpellejarà més»?
Primera solució: «Esperem 2 segons i ja.» Resultat: si l’alumne anava una mica lent, el sistema pensava que havia acabat quan encara no havia enviat tots els parpelleigs. Si anava ràpid, comptava de més.
Segona solució: «Afegim una variable que compti els períodes de foscor.» Resultat: millor, però si hi havia una mica de llum ambient, el sensor «veia» llum on no n’hi havia i el compte s’espatllava.
Tercera solució: fer servir una diferència de temps d’1 mil·lisegon. El dispositiu de l’alumne envia llum 200 ms i foscor 200 ms. El de la mestra mesura la llum cada 200 ms i la foscor cada 201 ms. Aquell mil·lisegon de diferència és suficient perquè, quan s’acaba la transmissió, el comptador de foscor superi el de llum i el sistema entengui que ja ha acabat.
1 mil·lisegon. Menys d’un batec de cor. I canvia absolutament tot.
I ara ve … el festival
Tot aquest camí —la palleta, el cartró, el PMMA, les caixes 3D, els bugs, els «OHHHHH», els errors de Tinkercad i els 201 ms salvadors— ha desembocat en un projecte que funciona de veritat, que l’alumnat entén de veritat i del qual estan orgullosos de veritat.
Tenim moltes ganes d’explicar-ho. D’ensenyar les caixes. De fer parpellejar el LED davant de tothom. De veure la cara que posen quan la llum recorre el tub d’acrílic i al display de l’altra caixa apareix un número.
De demostrar que entre una palleta pintada de negre i un sistema de comunicació per fibra òptica dissenyat per alumnat de primària i secundària, la distància és exactament la que es triga a aprendre.
Ens veiem al festival!